L'alternativa eco-socialista

La manca de temps no em deixa escriure tant com m'agradaria.En primer lloc, mostrar la meua solidaritat amb els companys de secundària del Lluís Vives, com símbol, i la resta de Instituts així com als estudiants de la Universitat que li hem retornat la dignitat com a centre de reflexió i crítica. També, mostrar el meu rebuig a la brutalitat políaca, i per últim, demanar la dimissió de la Delegada del Governa, Paula Sánchez de León.

La anomena ja #primaveravalencia és una revolta estudiantil que mostra el seu rebuig a les retallades socials, o en positiu, defensa els drets i els serveis públics. Però, escoltant les declaracions de representats d'estudiants a diferents mitjans de comunicació, aquest cop tothom accepta que comporta una ideologia. També, la portava el moviment ciutada 15-M però la obsessió per desvincular-se de qualsevol tipus de ideologia fou una de les causes de la seua desaparició.

No és cert que l'eix esquerra-dreta hagi perdut el seu valor, l'eix social contínua sent el més rellevant en les nostres societats. El més desdibuixat és l'eix territorial nacionalisme-globalització pel triomf de la globalització capitalista però ,així i tot, no és del tot cert. Ara, hi ha més matisos. Centenars de llibres ens indiquen que "Algo va mal", que " No hi ha alternatives", "Catastrofe perfecta"...

Però, estic segur que hi ha moltes alternatives, almenys jo en defense una. La evolució del marxisme és el ecosocialisme que contempla una nova vessant " els recursos son finits", per tant no només cal redistribuir els recursos sinó fer-ho de forma sostenible. Però, no només des d'una òptica economicista sinó des de la bioètica i el vell humanisme. D'altra banda, el eix territorial apostar per l'altermundisme, el món dels pobles,el respecte a la diversitat i la pluralitat front a les fronteres d'altres èpoques o l'imperialisme de l'actual globalització. La Terra i la Humanitat com un tot coherent a la vida, a la Història.

Als pròxims articles espere poder aprofundir sobre l'ecosocialisme, la esquerra verda, la esquerra moderna del segle XXI, l'altermundisme, la Terra dels pobles, la diversitat al sí d'un conjunt. Al capdavall, una ferma alternativa a un model símptoma de crisi.

Ideologia: Serveis Públics o No.

El termòmetre avisa que tot ha canviat, el carrer està solitari i gris, però es prepara per rebre a la gent que encara creu i defensa els Serveis Públics. Els primers símptomes del constipat em permeten estar al sofà escrivint desprès de tant temps. Una vegada, explicant en el primer article, la trista situació de desafecció política i la importància capital de la política, com l'activitat noble de gestió els assumptes públics, cal analitzar problemes més concretes mitjançant la experiència i l'estudi en profunditat. Malauradament, aquesta serà una legislatura amb canvis en matèria social, i amb continuisme en la política econòmica al servei dels mercats. El dogmatisme simbòlic dóna de menjar al populisme més barat que serveix per entretindre aquells que només els interessa la política de taverna, o parròquia. No obstant això, vivim en una societat on la imatge, els símbols, tenen una rellevància important, i no em sembla mal quan entenem que els símbols representen polítiques.

Un dels debats més importants és la sostenibilitat del Estat social i de Dret actual; dos models de societat, al capdavall política i ideologia que feia tant de temps que semblaven desterrats de l'àgora. Aquest ha de ser el debat, i no d'altres, malgrat que rescataran del baül debats com l'aigua i els transvasaments, la importància de la religió a la escola, els tipus de famílies, l'avortament, el perill d'extinció del español, i les conspiracions al voltant del 11-M. Segurament, jo també cauré al parany del populisme dogmàtic i parlaré al llarg d'aquest blog de temes dels anteriors de forma superficial traient banderes i budells.

La economia ocupa les pàgines centrals dels periòdics però de forma partidària, doncs, tots hem donat per vàlid el dogma liberal del dèficit. Jo sóc partidari de gastar allò que tenim, i si potser un poc menys millor pel que poguera passar. Però, altra història, és invertir. La esquerra verda no pot caure al parany del dèficit que ajuda a retallar drets social i eliminar tot tipus d'ajudes a la investigació i la sostenibilitat.  A banda, no podem consentir que mentre hi ha Fórmula 1, America's cup es retalle serveis bàsics com la Educació o la Sanitat. Ningú deixaria de menjar ( almenys amb plena salut mental) per poder comprar-se una bossa de mà de Louis Vuiton o pantalons de Milano.

Ningú pot dubtar que hi ha motius per Indignar-se, a banda de de reconèixer el treball del moviment 15-M, però no és suficient, només amb el Compromís polític anem a poder defensar l'Estat Social i de Dret amb legitimitat, i contestant als moviments populistes que culpen a la immigració, entre altres,  un sector de la societat que està sofrint en primera persona la dura crisi. Però, els serveis públics no comporten només drets sinó també deures, el deure de defensar-los i utilitzar-los de forma racional, de forma eficient i eficaç, doncs, els recursos son finits, entre tots hem de fer un sistema sostenible i fort que defense la igualtat de oportunitats.

Idiotes enmascarats de polítics

La situació política, que engloba també la social, la econòmica i la cultural, al País valencià és crítica. La greu crisi econòmica, la fallida de la Generalitat, els nombrosos escàndols de corrupció, la desconnexió amb els partits tradicionals, el individualisme, l'èxit i el progrès còncau...Sens dubte, com a amant de la política, i com a estudiant de polítiques, l'actual és un moment apassionant de canvis. El model capitalista ,com el gegant amb els peus de fang, s'enfonsa en els nostres nassos, però amb un drama afegit sense alternativa clara i amb possibilitats de cap altre model. Com en qualsevol temps de canvi la incertesa és notable, ens encaminem cap a la societat del coneixement i la informació, societat postmoderna, o potser aquesta ja ha mort també.

Si, em permeten el terme, aquesta vegada el "enemic" no és clar com fou en altres èpoques, on els nazis o el franquisme encarnaven amb cares visibles el "enemic" que cal combatre. En primer lloc, el "enemic" som nosaltres que d'un costat ens van enganyar i d'un altre ens vam autoenganyar per formar part d'una classe mitjana, més aviat una classe obrera amb moltes hipoteques, que ens acomodava com l'antiga burgesia. Una vegada més va canviar un poc perquè tot romanguera igual. Malauradament, per moltes causes, aquesta vegada tot va romandre igual massa temps, la gent va acabar creient que aquesta vegada era per sempre, que mai més vindria una altra gran crisi econòmica, beneït capitalisme! Ens va proporcionar cases més grans, apartaments a la platja, viatges ( quan molts no havien vist res més enllà de València). L'ensomni també va arribar al terreny públic. València es va convertir en "Una terra d'oportunitats" amb els projectes més grans, les ciutats més engalanades que mai. Però, per dins el sistema anava corcant, no hi havia matalàs que pararà el cop. I així, sense més, aparentment, va caure un banc i amb ell vam caure tots. Pocs tenien un matalàs per parar el colp, i de terra d'oportunitats vam passar ser un país en fallida.

Perduts, sembla que no sabem per on tirar. La socialdemocràcia que va assumir el fals progrés s'apaga ,de congrés en congrés, governada per una gerontocràcia que no suporta haver-se tornat a equivocar. Les dretes fan el seu propi agost, cada vegada més fortes assestant punyalades a l'Estat social i de dret. Les esquerres minoritàries pateixen el seu mal endèmic del purisme i el partidisme. El fantasma del populisme colpeja fort obrint-se canvi mitjançant sigles segrestades amb representació parlamentària.Mentre, la gent abandona la política abandonant així la gestió pública, el interès general, en mans d'idiotes enmascarats de polítics que només volen tenir més diners, o ser algú, pobrets per les nits les frustacions i les fòbies els maten.

El individualisme, la manca de pedagògia política i cultura d'allò públic, és la xacra d'una societat que borratxa de materialisme ha perdut el seu nord, el sud el va perdre fa massa temps.